Montserrat Roig reivindica la legitimació de l’escriptura femenina, sistemàticament relegada a un segon terme. La dona s’ha de fer sentir en la llengua escrita i oral, l’escriptora ha de parlar perquè no és parlada. Les dones han començat ha sortir de l’orfenesa cultural ―”nosotras las reprimidas de la cultura” (Cixous, La risa de la medusa)―; la dona ja no ha de ser «home» per ser llegida. I aquest és un canvi que fascina i espanta alhora, que la dona escriptora fa poc a poc i d’amagat, a través d’una escletxa, de reüll, i que requereix una actitud heroica (Marçal, Una mirada sobre la fúria) i “noves mirades”, que no admetin la derrota de la memòria: “Les dones s’han vist obligades al repte de crear una altra memòria.” (Marçal). I una dona cega no pot ser una bona combatent, sinó que la dona ha de veure-hi lluny (Cixous). El camp de visió s’amplia, però a la dona escriptora li diuen que el món encara no és seu, la dona escriptora encara és la dona «coartada» (Marçal). Per això, la mirada de la dona, avui, segueix sent bòrnia. La mirada bòrnia és el símbol de la condició d’escriptora. La mirada de la dona escriptora és bòrnia perquè ha nascut dona.
(Salvador Espriu) "―I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
(Montserrat Roig) s―No ho sé... M'agradaria escriure... potser.
Em va mirar amb gravetat d'hipocondríac i, després d'un silenci, va fer:
―Doncs, miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m'usi, si us plau, els «llur», «adhuc», «d'antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!"
