Tretze Tristos Tràngols

Albert Sánchez Piñol

"Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n'hi ha prou de córrer més que una altra zebra."

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

Quim Monzó

"De petit, quan em preguntaven: «I tu, maco, ¿què vols ser quan siguis gran?», contestava: «Depravat.»"

Apel·les Fenosa

Alexandre Cirici

"En efecte, hi ha formes de plàstica que entres pels ulls, perquè són essencialment visibles; n’hi ha d’altres que entren pel cap, perquè són essencialment intel·lectuals; n’hi ha que entren per les mans, perquè són més que tot aptes per a l’experiència vital; però l’art de Fenosa no és fet per entrar ni pels ulls, ni pel cap, ni per les mans, sinó pel cor. Si entrés pels ulls, podria voler justificar-se per un esteticisme; si pel cap, per una demostració; si per les mans, per una actitud. Però la seva més autèntica justificació és la del sentiment, l’autèntica vivència d’un estat efectiu capaç d’ésser comunicat."

La Universidad Desconocida

Roberto Bolaño

"Que tus palabras te sean fieles."

Això és (i no és) allò

Jesús Tuson

Els actes de parla enfronten un emissor i un receptor, una activitat que participa bastant de la naturalesa de jocs, al qual estem cridats d’entrada tot tipus de jugadors: Freqüentment, l’emissior concentra en el missatge incentius per a la fruïció: intencionalitat eufemística o irònica, en què usen la ironia com una forma de crítica i atac —l’argument basat en l’atac i la desqualificació— i com un recurs per generar complicitat amb els receptors. Tanmateix, la ironia exigeix una determinada competència cultural i ideològica dels receptors, ja que sempre fa referència a qüestions del context o d’altres textos —per exemple, "Antes muerta que Sevilla", Jordi Sevilla, ministre d’Administracions públiques (MAP), la reforma de l’Estatut, la demanda de noves competències...—, que se suposa que el receptor coneix (els sobreentesos). En el text discursiu (no literari), l’emissor es dirigeix primordialment a l’enteniment (creences i coneixements) del receptor.

"Una metàfora és un viatge
Diuen que els antics grecs tenien el costum d’anar al teatre; i que es delien per les obres tràgiques d’Esquil, Sòfocles i Eurípides. I que arribaven als cims de l’emoció quan reconeixien l’Antígona, l’Edip, el Creont i l’Eurídice. I tota la resta de personatges d’unes tragèdies que avui considerem clàssiques i obres mestres de la literatura universal. També descobrien, per la trama i per les al·lusions, ciutats com ara Tebes o Micenes. I això reforçava, encara més, la dosi de l’emoció. Aquest és l’Edip! Aquesta, l’Antígona! Això és Tebes! Però, és clar, res d’això era veritat i, doncs, el plaer dels espectadors no brollava de la trobada amb la realitat de les persones i dels llocs, sinó de la imitació de les persones i dels llocs: aquest és (i no és) aquell; això és (i no és) allò."

Voces contemporáneas

Juan Antonio Masoliver Ródenas

"¿Por qué a Sergio Pitol, mexicano pero cuya obra ha sido publicada también en España, sólo le reconoce como escritor excepcional a partir de la publicación de El arte de la fuga, a Roberto Bolaño a partir de Los detectives salvajes o a Enrique Vila-Matas a partir de Bartleby y compañía? ¿Por qué escritores como Mariano Antolín Rato, José María Riera de Leyva y, más recientemente, Marcos Giralt Torrente, Menchu Gutiérrez o Ana Prieto Nadal sólo merecen críticas «comprensivas», insistiendo en la naturaleza marginada de sus propuestas? Simplemente porque críticos, editores y lectores toman como punto de partida una literatura accesible, fiel a un género definido, a ser posible dentro de la tradición realista. Y, finalmente, el crítico profesional apenas si tiene tiempo de leer los libros que reseña y acaba por olvidar lo que es el placer de la lectura y del conocimiento en general. Falta una visión humanista y la conciencia de que los grandes escritores lo son no porque sean «clásicos», es decir, porque pertenezcan a una tradición, sino precisamente porque rompen con una tradición «establecida» para vitalizarla."

Cuentos para leer después del baño

Camilo José Cela

“Si el desayuno está muy frío, me lo calientan otra vez; si está muy caliente, me lo enfrían cambiándolo de taza muchas veces...
Después me ponen la boina y el impermeable. Mi madre me besa de nuevo porque ya no me volverá a ver hasta la hora de la comida.”