Batalla campal

Pere Mallén Parramón

"Reconóceme aeropuerto del pasado
aterrizaje de lo inmenso

partícula que habla en el instante anterior a la explosión
tu reverso ilimitado

debe haber un portador
de tus más mandibulares pesadillas"

Sobrero y Mississippi

Ray Loriga

“No deja de ser gracioso que Ernest Hemingway consiguiese crear la impresión de ser un hombre a pesar de ser un escritor.
Unamuno también iba de putas.”

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Montserrat Roig

Montserrat Roig reivindica la legitimació de l’escriptura femenina, sistemàticament relegada a un segon terme. La dona s’ha de fer sentir en la llengua escrita i oral, l’escriptora ha de parlar perquè no és parlada. Les dones han començat ha sortir de l’orfenesa cultural ―”nosotras las reprimidas de la cultura” (Cixous, La risa de la medusa)―; la dona ja no ha de ser «home» per ser llegida. I aquest és un canvi que fascina i espanta alhora, que la dona escriptora fa poc a poc i d’amagat, a través d’una escletxa, de reüll, i que requereix una actitud heroica (Marçal, Una mirada sobre la fúria) i “noves mirades”, que no admetin la derrota de la memòria: “Les dones s’han vist obligades al repte de crear una altra memòria.” (Marçal). I una dona cega no pot ser una bona combatent, sinó que la dona ha de veure-hi lluny (Cixous). El camp de visió s’amplia, però a la dona escriptora li diuen que el món encara no és seu, la dona escriptora encara és la dona «coartada» (Marçal). Per això, la mirada de la dona, avui, segueix sent bòrnia. La mirada bòrnia és el símbol de la condició d’escriptora. La mirada de la dona escriptora és bòrnia perquè ha nascut dona.

(Salvador Espriu) "―I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
(Montserrat Roig) s―No ho sé... M'agradaria escriure... potser.
Em va mirar amb gravetat d'hipocondríac i, després d'un silenci, va fer:
―Doncs, miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m'usi, si us plau, els «llur», «adhuc», «d'antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!"

Dins el darrer blau

Carme Riera

Dins el darrer blau és una novel·la coral que deconstrueix la història oficial i les veritats imposades pel poder dels fets que succeïren a Ciutat de Mallorca entres els anys 1687 i 169, i que dóna veu a les víctimes de la Inquisició.

"Mai ni un sol vers no li sortí sense esforç. La seca ubre del ordeñado pecho ―escriví una vegada referint-se a la penada que passava munyint la pròpia inspiració. Les paraules escollides se li anaven podrint entre les mans de tanta estona com passava manyucant-les inútilment. I els seus parts poètics donaven sempre criatures pàl·lides, quasi estrafetes, sense cap vigor, i, a més, eren fruit, per acabar-ho de compondre, d'una llarguíssima gestació, de somera més que no de senyora, i, com a tal, plena de sotragades, estemenetjos i coces."

Dr Jekyll and Mr. Hyde and other stories

Robert Louis Stevenson

"Jekyll had more than a father's interest; Hyde had more than a son's indifference."

Poemes de l'alquimista

Josep Palau i Fabre

Poemes de l’alquimista és la vida mateixa de l’autor. Però, “¿i si només en fos l’actor?”, es pregunta el poeta. És la escissió entre el «jo sóc» i «jo escric»: “¿Autor? ¿Actor?” “No sé el que sóc” (Fragment del Superhome); tanmateix, “em vaig buscant” (Peix).

"Jo sóc el meu propi experiment."

Els "poetes del futbol"

1. Diego Armando Maradona, F.C. Barcelona, temporada 82-83.
2. Fernando Chalana, Portugal, Eurocopa 1984.
3. Mauro, Interviú Lloyd's.
4. Jorge Amado Nunes, Paraguay, Mundial 1986.
5. Matthias Sammer, Alemania, Eurocopa 1996.
6. Manolo Mesa, Real Sporting de Gijón, temporada 78-79.
7. Jeorge Best, Manchester United, 1968.