Quim Monzó
"De petit, quan em preguntaven: «I tu, maco, ¿què vols ser quan siguis gran?», contestava: «Depravat.»"
dimecres, 25 de juny del 2008
dilluns, 16 de juny del 2008
Apel·les Fenosa
Alexandre Cirici
"En efecte, hi ha formes de plàstica que entres pels ulls, perquè són essencialment visibles; n’hi ha d’altres que entren pel cap, perquè són essencialment intel·lectuals; n’hi ha que entren per les mans, perquè són més que tot aptes per a l’experiència vital; però l’art de Fenosa no és fet per entrar ni pels ulls, ni pel cap, ni per les mans, sinó pel cor. Si entrés pels ulls, podria voler justificar-se per un esteticisme; si pel cap, per una demostració; si per les mans, per una actitud. Però la seva més autèntica justificació és la del sentiment, l’autèntica vivència d’un estat efectiu capaç d’ésser comunicat."
"En efecte, hi ha formes de plàstica que entres pels ulls, perquè són essencialment visibles; n’hi ha d’altres que entren pel cap, perquè són essencialment intel·lectuals; n’hi ha que entren per les mans, perquè són més que tot aptes per a l’experiència vital; però l’art de Fenosa no és fet per entrar ni pels ulls, ni pel cap, ni per les mans, sinó pel cor. Si entrés pels ulls, podria voler justificar-se per un esteticisme; si pel cap, per una demostració; si per les mans, per una actitud. Però la seva més autèntica justificació és la del sentiment, l’autèntica vivència d’un estat efectiu capaç d’ésser comunicat."
Això és (i no és) allò
Jesús Tuson
Els actes de parla enfronten un emissor i un receptor, una activitat que participa bastant de la naturalesa de jocs, al qual estem cridats d’entrada tot tipus de jugadors: Freqüentment, l’emissior concentra en el missatge incentius per a la fruïció: intencionalitat eufemística o irònica, en què usen la ironia com una forma de crítica i atac —l’argument basat en l’atac i la desqualificació— i com un recurs per generar complicitat amb els receptors. Tanmateix, la ironia exigeix una determinada competència cultural i ideològica dels receptors, ja que sempre fa referència a qüestions del context o d’altres textos —per exemple, "Antes muerta que Sevilla", Jordi Sevilla, ministre d’Administracions públiques (MAP), la reforma de l’Estatut, la demanda de noves competències...—, que se suposa que el receptor coneix (els sobreentesos). En el text discursiu (no literari), l’emissor es dirigeix primordialment a l’enteniment (creences i coneixements) del receptor.
"Una metàfora és un viatge
Diuen que els antics grecs tenien el costum d’anar al teatre; i que es delien per les obres tràgiques d’Esquil, Sòfocles i Eurípides. I que arribaven als cims de l’emoció quan reconeixien l’Antígona, l’Edip, el Creont i l’Eurídice. I tota la resta de personatges d’unes tragèdies que avui considerem clàssiques i obres mestres de la literatura universal. També descobrien, per la trama i per les al·lusions, ciutats com ara Tebes o Micenes. I això reforçava, encara més, la dosi de l’emoció. Aquest és l’Edip! Aquesta, l’Antígona! Això és Tebes! Però, és clar, res d’això era veritat i, doncs, el plaer dels espectadors no brollava de la trobada amb la realitat de les persones i dels llocs, sinó de la imitació de les persones i dels llocs: aquest és (i no és) aquell; això és (i no és) allò."
Els actes de parla enfronten un emissor i un receptor, una activitat que participa bastant de la naturalesa de jocs, al qual estem cridats d’entrada tot tipus de jugadors: Freqüentment, l’emissior concentra en el missatge incentius per a la fruïció: intencionalitat eufemística o irònica, en què usen la ironia com una forma de crítica i atac —l’argument basat en l’atac i la desqualificació— i com un recurs per generar complicitat amb els receptors. Tanmateix, la ironia exigeix una determinada competència cultural i ideològica dels receptors, ja que sempre fa referència a qüestions del context o d’altres textos —per exemple, "Antes muerta que Sevilla", Jordi Sevilla, ministre d’Administracions públiques (MAP), la reforma de l’Estatut, la demanda de noves competències...—, que se suposa que el receptor coneix (els sobreentesos). En el text discursiu (no literari), l’emissor es dirigeix primordialment a l’enteniment (creences i coneixements) del receptor.
"Una metàfora és un viatge
Diuen que els antics grecs tenien el costum d’anar al teatre; i que es delien per les obres tràgiques d’Esquil, Sòfocles i Eurípides. I que arribaven als cims de l’emoció quan reconeixien l’Antígona, l’Edip, el Creont i l’Eurídice. I tota la resta de personatges d’unes tragèdies que avui considerem clàssiques i obres mestres de la literatura universal. També descobrien, per la trama i per les al·lusions, ciutats com ara Tebes o Micenes. I això reforçava, encara més, la dosi de l’emoció. Aquest és l’Edip! Aquesta, l’Antígona! Això és Tebes! Però, és clar, res d’això era veritat i, doncs, el plaer dels espectadors no brollava de la trobada amb la realitat de les persones i dels llocs, sinó de la imitació de les persones i dels llocs: aquest és (i no és) aquell; això és (i no és) allò."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
