The Guardians

John Grisham

Les incerteses

Jaume Cabré



"La literatura transmet un missatge essencial que té un vessant pràctic: ajuda l'individu a entendre's, a explicar-se vivències que en algun moment l'han superat o no ha acabat de capir. I no estic parlant d'aquella xacra (quan es fa passar per literatura) que són els llibres d'autoajuda."

Lectura fácil

Cristina Morales

"Me acerqué a él y él, aun sin llegar a alejarse, se movió como si le incomodara mi cercanía, igual que revolotean los canarios enjaulados cuando metes un dedo entre los barrotes." 

La increïble història d'un núvol

Montse Clotet

Ogassa i les seves cases

Xavier Aulinas

The Last Juror

John Grisham

“AUTHOR’S NOTE

Very few laws remain the same. Once enacted, they are likely to be studied, modified, amended, then often repealed altogether. This constant tinkering by judges and lawmakers is usually a good thing. Bad laws are weeded out. Weak laws are improved. Good laws are fine tuned.

I took great liberty with a few of the laws that existed in Mississippi in the 1970s. The ones I mistreated in this book have now been amended and improved. I misused them to move my story along. I do this all the time and never feel guilty about it, since I can always disclaim things on this page.

If you spot these mistakes, please don’t write me a letter. I acknowledge my mistakes. They were intentional.

Thanks to Grady Tollison and Ed Perry of Oxford, Mississippi, for their recollections of old laws and procedures. And to Don Witten and Mr. Jessie Phillips of The Oxford Eagle. And to Gary Greene for technical advice.”

L'últim indi

Eduard Costa

“L’últim indi

El fum blanc puja Amunt,

buscant la llum,

buscant el vent,

buscant el cel,

buscant que el vegi algú.

Si us plau,

que quedi algú que encara sàpiga llegir els senyals.

Els senyals del fum.

I jo no pararé mai de posar llenya en aquest foc,

per si encara queda algú al món.

O potser jo sóc l’últim indi.

Potser aquestes són les últimes paraules de fum.

Però no pararé mai de posar llenya en aquest foc.” 

Els dics

Irene Solà

“Hi ha odis que es transmeten de pares a fills. Nens de tres i quatre anys, i nou i deu, que entenen les converses dels adults encara que els adults no s’ho pensin, que capten un gest d’animadversió, una mirada d’antipatia; que, com els gossos, noten el subtil canvi d’olor dels seus pares, la sobtada alteració en la respiració després d’un fet específic, d’una interacció concreta, de l’aparició d’algú. I es fan seu l’odi. Se n’apropien i el comparteixen. Per amor i lleialtat i pertinença al clan.”

Esbós d'anecdotari sobre Miquel Bosch i Jover

Marcel·lí Bosch i Portí

“Els pobles petits de muntanya, d’avorrits, res de res. Una mica d’imaginació, uns bons llibres i ganes d’enraonar amb la gent!”

Monòleg del perdó

Enric Casasses

“‒Un monòleg, sí, un persona que té la paraula i parla però per dir què.
‒Re: per donar alguna cosa.
‒Ostres, no, si us plau, «alguna cosa» un altre cop, no.
‒Ei, que he dit per donar, èh, ja m’entens, oi? Va així, mira: do’m alguna cosa, consol, do’m alguna cosa... i així tots, un per un.
‒Ui, quina feinada.
‒No: bata una actriu en un escenari i que els espectadors se li posin davant i tots hi passen.
‒Com?

‒Tots alhora.

‒I de què tracta? És un conte, hi ha una història o què? O només delireu...

‒Sí, exacte: és una pel·lícula de cowboys espiritistes de ciència ficció i d’animals que parlen, històrica, del segle xix, amb tot basat en fets reals i en reals contes de fades, i tracta d’unes quantes i certes coses que...

‒Que què?

‒Que encara no han passat... i, sobretot, el monòleg mateix, en sa presentació escènica, és un fet real.

‒Brrr...

‒Hm!

‒Però hi ha història així amb argument o...?

‒No, no, sí.

‒És un monòleg, no ho sé, vols dir? A mi del teatre m’agraden els diàlegs...

N’hi ha, n’hi ha.”

Theodore Boone. The Accomplice

John Grisham

“Veteran trial lawyers know that you never ask a question if you don’t already know the answer.”