Això és (i no és) allò

Jesús Tuson

Els actes de parla enfronten un emissor i un receptor, una activitat que participa bastant de la naturalesa de jocs, al qual estem cridats d’entrada tot tipus de jugadors: Freqüentment, l’emissior concentra en el missatge incentius per a la fruïció: intencionalitat eufemística o irònica, en què usen la ironia com una forma de crítica i atac —l’argument basat en l’atac i la desqualificació— i com un recurs per generar complicitat amb els receptors. Tanmateix, la ironia exigeix una determinada competència cultural i ideològica dels receptors, ja que sempre fa referència a qüestions del context o d’altres textos —per exemple, "Antes muerta que Sevilla", Jordi Sevilla, ministre d’Administracions públiques (MAP), la reforma de l’Estatut, la demanda de noves competències...—, que se suposa que el receptor coneix (els sobreentesos). En el text discursiu (no literari), l’emissor es dirigeix primordialment a l’enteniment (creences i coneixements) del receptor.

"Una metàfora és un viatge
Diuen que els antics grecs tenien el costum d’anar al teatre; i que es delien per les obres tràgiques d’Esquil, Sòfocles i Eurípides. I que arribaven als cims de l’emoció quan reconeixien l’Antígona, l’Edip, el Creont i l’Eurídice. I tota la resta de personatges d’unes tragèdies que avui considerem clàssiques i obres mestres de la literatura universal. També descobrien, per la trama i per les al·lusions, ciutats com ara Tebes o Micenes. I això reforçava, encara més, la dosi de l’emoció. Aquest és l’Edip! Aquesta, l’Antígona! Això és Tebes! Però, és clar, res d’això era veritat i, doncs, el plaer dels espectadors no brollava de la trobada amb la realitat de les persones i dels llocs, sinó de la imitació de les persones i dels llocs: aquest és (i no és) aquell; això és (i no és) allò."