Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés

Curador de l'obra: Jaume Pérez Montaner

«És així, si us plau»

―Toc, toc.
―¿Qui és?
―La Mort.

La Mort ve descalça;
quan se’n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...

―Toc toc.
―¿Qui és?
―Toc toc.
―¿Qui és?
―Toc toc.
―¿Qui és?
―Toc toc.
―¿Qui és?
¿Qui és?
¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...”

Primera història d'Esther

Salvador Espriu

Al principi de l’obra, Altíssim, en qui podem entreveure el propi autor, presenta una funció de titelles ―"Els ninots parlaran i ballaran" (Altíssim), fent teatre en el teatre. Vathi, la reina, es fuga (a Sinera): "Corro a Sinera, │amb galant, cotxe i cuinera. │Menjarem durant la fuga..." (Vasthi). La ciutat de Susa busca una nova muller per al monarca ―"els cortesans es basquegen a triar-li una altra dona" (Altíssim)―, Hadassa, "a qui anomenem Esther" (Mardoqueu): "Quan Assuerus contempla Esther, li col·loca la corona al front i l’erigeix en reina en lloc de Vasthi." (Altíssim). Al final de l’obra, Altíssim s’adreça al poble de Sinera, que, de fet, és una Catalunya idealitzada, i predica el perdó i la tolerància: "Atorgueu-vos sense defallences, ara i créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància." (Altíssim). La funció s’acaba, "els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l’escena per jeure, al fons de la capsa" (Altíssim). És la FI DE LA IMPROVISACIÓ (per a titelles).

"Ítem, que els historiadors historiaren la història amb històries d’historiografia historiada ― i, ans de qualificar l’embolic d’estirabot, et demano de fixar-te en la manera com historien els historiadors."

L'Hèroe

Santiago Rusiñol

A L’Hèroe Rusiñol contraposa dues societats: la catalana, de caràcter senzill, humil i introvertit, i l’espanyola, de caràcter xulesc i arrogant; la de dels tòpics i la dels falsos valors, com l’heroïcitat, que posa en entredit ―Rusiñol ens fa evident que, al final de l’obra, no hi ha cap veritable heroi: “L’un mort; l’altre a morir.”―, i la que té en el treball un valor social de progrés. A la festa s’hi oposa el seny i el treball ―la guitarra com un element d’oposició a la feina―.

"EL CLAPAT: ¿I allí a Falipines com va lo de la beguda?
L’HÈROE: Millor que aquí. Quan vaig arribar-hi no bevia. Aquí a casa no m’hi havia avesat de criatura i no sabia beure amb modos: vull dir molt. Però et dic minyò, que després vaig rescabalar-me. N’agafava unes d’aquelles tan trontolloses, que... vaja!... perdia les coneixences.
EL CLAPAT: Allò que... si caus o no caus...
L’HÈROE: Que caus! I ben caigut! I que no hi ha pas qui t’aixequi!
EL CLAPAT: Ah, salau!
L’HÈROE: Hi ha una beguda, com si diguéssim aiguardent camforat, que en diuen ginebra...
EL CLAPAT: Ja n’he begut!
L’HÈROE: Bah! Tu has begut de tot. Doncs d’aquella, si en beus, diguem, dos gots aixís, que en poden anar venint d’enemics, que a tots els reps a escopetades. Jo, a l’entrar en batalla, en prenia una botella.
EL CLAPAT: Ja n’hi ha per anar tiran.
L’HÈROE: No parava pas de tirar, en havent begut. Al ser al coll no mirava tretes. Per poc enemic que fos, foc i an ells!
EL CLAPAT: ¿I no et vas mai etivocar?
L’HÈROE: Què vols dir?
EL CLAPAT: De tirar a un amic...
L’HÈROE: A més de quatre.
EL CLAPAT (aixecant-se): Doncs, ja veuràs: espera’t.
L’HÈROE: No, home! Els amics els errava sempre. Era una broma que els feia.
EL CLAPAT: Però, ¿i si n’haguessis tocat algun?
L’HÈROE: També hauria estat de broma. De campanya se’n fan de grosses. Si haguessis vist les que fèiem, sobretot en havent-hi mujerío!..."

Ball robat

Joan Oliver

Tres matrimonis amics ―Mercè i Cugat, Eulàlia i Oleguer, Núria i Oriol― estan a punt de celebrar plegats els deu anys de convivència, però l’’amor ha deixat d’existir entre ells: Han assolit l’èxit professional i/o personal, però, en canvi, han fracassat com a matrimoni. Les parelles han creat, aparentment, noves parelles (adúlteres): Mercè i Oleguer, Eulàlia i Oriol, Núria i Cugat. Aparentment, només, perquè, al final, tot és res: només parauleria.

"OLEGUER. ― Imaginar-la, llegir-la, sí! I per què no viure-la? Covards!"