Monòleg del perdó

Enric Casasses

“‒Un monòleg, sí, un persona que té la paraula i parla però per dir què.
‒Re: per donar alguna cosa.
‒Ostres, no, si us plau, «alguna cosa» un altre cop, no.
‒Ei, que he dit per donar, èh, ja m’entens, oi? Va així, mira: do’m alguna cosa, consol, do’m alguna cosa... i així tots, un per un.
‒Ui, quina feinada.
‒No: bata una actriu en un escenari i que els espectadors se li posin davant i tots hi passen.
‒Com?

‒Tots alhora.

‒I de què tracta? És un conte, hi ha una història o què? O només delireu...

‒Sí, exacte: és una pel·lícula de cowboys espiritistes de ciència ficció i d’animals que parlen, històrica, del segle xix, amb tot basat en fets reals i en reals contes de fades, i tracta d’unes quantes i certes coses que...

‒Que què?

‒Que encara no han passat... i, sobretot, el monòleg mateix, en sa presentació escènica, és un fet real.

‒Brrr...

‒Hm!

‒Però hi ha història així amb argument o...?

‒No, no, sí.

‒És un monòleg, no ho sé, vols dir? A mi del teatre m’agraden els diàlegs...

N’hi ha, n’hi ha.”