Lletra de batalla per Tirant lo Blanc

Mario Vargas Llosa

“Martorell és el primer d’aquesta estirp de suplantadors de Déu ―Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner― que pretenen de crear en les seves novel·les una «realitat total», el més remot cas de novel·lista totpoderós, desinteressat, omniscient i ubic. Què significa que aquesta novel·la és una de les més ambicioses? Que Tirant lo Blanc és el resultat d’una decisió tan foraviada com la d’aquell personatge de J. L. Borges que volia construir un mapamundi de mida natural. El més difícil és tractar de classificar-la, perquè totes les definicions li convenen, però cap no l’abasta.”

A mi no m'agraden els llibres!

Joan Portell Rifà

"I és que en Joan, fill del famós
escriptor Joan Lletra i de la
professora Marta Ferit, n’estava fins
al capdamunt de llibres. El dia de
Reis, per Sant Jordi o per l’aniversari
només li regalaven llibres, llibres
i més llibres. I els seus avis, amos
de dues llibreries de renom, també
volien que el seu únic nét
es dediqués a la llibreria familiar.
Per això sempre li regalaven llibres,
llibres i més llibres. I en Joan Lletra
Ferit, conegut pels seus amics com
en Joanet, n’havia acabat fart, de
tants llibres."

En companyia d'abisme i altres obres

Sergi Belbel

En companyia d’abisme i altres obres és un joc irònic ―“El to de la ironia. De la intel·ligència.”― de contraposicions, antagonismes: El personatges són antagonistes: L’HOME (madur) com a antagonista de L’HOME MÉS JOVE, LA DONA com a antagonista de L’ALTRA DONA. Hi ha contraposició, igualment, entre el moviment i la immobilitat, que, de fet, és el “moviment que no fem”; entre el silenci i la paraula: “I continues parlant! No coneixes potser les lleis de la comunicació?!”; entre el començament i el final; entre l’ara (“ara, ara mateix, ara fa una estona o...”) i l’abans; entre la pregunta i les respostes, que aquí són “preguntes sobre la pregunta!”; etc. Ei, i, finalment i definitiva, En companyia d’abisme, que és “en companyia de ningú”!

"En companyia de ningú, això és el paradís."

Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés

Curador de l'obra: Jaume Pérez Montaner

«És així, si us plau»

―Toc, toc.
―¿Qui és?
―La Mort.

La Mort ve descalça;
quan se’n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...

―Toc toc.
―¿Qui és?
―Toc toc.
―¿Qui és?
―Toc toc.
―¿Qui és?
―Toc toc.
―¿Qui és?
¿Qui és?
¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...”

Primera història d'Esther

Salvador Espriu

Al principi de l’obra, Altíssim, en qui podem entreveure el propi autor, presenta una funció de titelles ―"Els ninots parlaran i ballaran" (Altíssim), fent teatre en el teatre. Vathi, la reina, es fuga (a Sinera): "Corro a Sinera, │amb galant, cotxe i cuinera. │Menjarem durant la fuga..." (Vasthi). La ciutat de Susa busca una nova muller per al monarca ―"els cortesans es basquegen a triar-li una altra dona" (Altíssim)―, Hadassa, "a qui anomenem Esther" (Mardoqueu): "Quan Assuerus contempla Esther, li col·loca la corona al front i l’erigeix en reina en lloc de Vasthi." (Altíssim). Al final de l’obra, Altíssim s’adreça al poble de Sinera, que, de fet, és una Catalunya idealitzada, i predica el perdó i la tolerància: "Atorgueu-vos sense defallences, ara i créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància." (Altíssim). La funció s’acaba, "els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l’escena per jeure, al fons de la capsa" (Altíssim). És la FI DE LA IMPROVISACIÓ (per a titelles).

"Ítem, que els historiadors historiaren la història amb històries d’historiografia historiada ― i, ans de qualificar l’embolic d’estirabot, et demano de fixar-te en la manera com historien els historiadors."

L'Hèroe

Santiago Rusiñol

A L’Hèroe Rusiñol contraposa dues societats: la catalana, de caràcter senzill, humil i introvertit, i l’espanyola, de caràcter xulesc i arrogant; la de dels tòpics i la dels falsos valors, com l’heroïcitat, que posa en entredit ―Rusiñol ens fa evident que, al final de l’obra, no hi ha cap veritable heroi: “L’un mort; l’altre a morir.”―, i la que té en el treball un valor social de progrés. A la festa s’hi oposa el seny i el treball ―la guitarra com un element d’oposició a la feina―.

"EL CLAPAT: ¿I allí a Falipines com va lo de la beguda?
L’HÈROE: Millor que aquí. Quan vaig arribar-hi no bevia. Aquí a casa no m’hi havia avesat de criatura i no sabia beure amb modos: vull dir molt. Però et dic minyò, que després vaig rescabalar-me. N’agafava unes d’aquelles tan trontolloses, que... vaja!... perdia les coneixences.
EL CLAPAT: Allò que... si caus o no caus...
L’HÈROE: Que caus! I ben caigut! I que no hi ha pas qui t’aixequi!
EL CLAPAT: Ah, salau!
L’HÈROE: Hi ha una beguda, com si diguéssim aiguardent camforat, que en diuen ginebra...
EL CLAPAT: Ja n’he begut!
L’HÈROE: Bah! Tu has begut de tot. Doncs d’aquella, si en beus, diguem, dos gots aixís, que en poden anar venint d’enemics, que a tots els reps a escopetades. Jo, a l’entrar en batalla, en prenia una botella.
EL CLAPAT: Ja n’hi ha per anar tiran.
L’HÈROE: No parava pas de tirar, en havent begut. Al ser al coll no mirava tretes. Per poc enemic que fos, foc i an ells!
EL CLAPAT: ¿I no et vas mai etivocar?
L’HÈROE: Què vols dir?
EL CLAPAT: De tirar a un amic...
L’HÈROE: A més de quatre.
EL CLAPAT (aixecant-se): Doncs, ja veuràs: espera’t.
L’HÈROE: No, home! Els amics els errava sempre. Era una broma que els feia.
EL CLAPAT: Però, ¿i si n’haguessis tocat algun?
L’HÈROE: També hauria estat de broma. De campanya se’n fan de grosses. Si haguessis vist les que fèiem, sobretot en havent-hi mujerío!..."

Ball robat

Joan Oliver

Tres matrimonis amics ―Mercè i Cugat, Eulàlia i Oleguer, Núria i Oriol― estan a punt de celebrar plegats els deu anys de convivència, però l’’amor ha deixat d’existir entre ells: Han assolit l’èxit professional i/o personal, però, en canvi, han fracassat com a matrimoni. Les parelles han creat, aparentment, noves parelles (adúlteres): Mercè i Oleguer, Eulàlia i Oriol, Núria i Cugat. Aparentment, només, perquè, al final, tot és res: només parauleria.

"OLEGUER. ― Imaginar-la, llegir-la, sí! I per què no viure-la? Covards!"

What I talk about when I talk about running

Haruki Murakami

"The thing is, I'm not much for team sports. That's just the way I am. Whenever I play soccer or baselall -actually, since becoming an adult this is hardly ever- I never feel comfortable. Maybe it's because I don't have any brothers, but I could never get into the kind of games you play with others. I'm also not very good at one-on-one sports like tennis. I enjoy squash, but generally when it comes to a game against someone, the competitive aspect makes me uncomfortable. And when it comes to martial arts, too, you can count me out.
Don't misunderstand me -I'm not totally uncompetitive. It's just that for some reason I never cared all that much whether I beat others or lost to them. This sentiment remainded pretty much unchanged after I grew up. It doesn't matter what field you're talking about- beating somebody else just doesn't do it for me. I'm much more interested in whether I reach the goals that I set for myself, so in this sense long-distance reunning is the perfect fit for a mindset like mine.
Marathon runners will understand what I mean."

Middle School. The worst years of my life

James Patterson and Chris Tebbetts

"'...All students are expected to dress appropriately for an academic environment. No student shall wear clothing of a size more than two beyond his or her normal size...'"

Got the fuck to sleep

Adam Mansbach

"No more questions.This interview’s over. I’ve got two words for you, kid: fucking sleep."

The Absolutely True Diary of a Part-Time Indian

Sherman Alexie

"Everybody in Reardan assumed we Spokanes made lots of money because we had a casino. But that casino, mismanaged and too far away from major highways, was a money-losing business. In order to make money from the casino, you had to work at the casino."

Theodore Boone. The abduction

John Grisham

Theodore Boone. Kid Lawyer

John Grisham

"Another satisfied client."

Código Best Seller

Sergio Vila-Sanjuán

“Dos cánones van a enfrentarse: el canon ideal i el canon real. Y creo que cuando una obra está en ambos ―en la historia de la calidad y en la historia de la popularidad― pertenece a una categoría especial, para mí apasionante, que denominaría «canon total». Consigue cuadrar el círculo, y se convierte por ello en símbolo de una utopía: la excelencia universal. En un artículo titulado «Elogio de la mala novela», Vargas Llosa se quejaba de la esquizofrenia novelística de nuestro tiempo: «Se diría que los novelistas se han repartido el trabajo: a los mejores les toca la tarea de crear, renovar, explorar y, a menudo, aburrir; y a los otros ―los peores―, mantener vivo el viejo designio del género: hechizar, encantar, entretener». Ken Follett, conocido autor de best sellers, dice algo parecido: «Hay un cierto esnobismo sobre eso de que solo lo difícil es bueno». He de confesar que me encantaría escribir un best seller filosófico.”

Una autobiografía soterrada

Sergio Pitol

"Aún y siempre considero la realidad como la madre de la imaginación."

Sense invitació

Vicenç Villatoro

"Per què no he estat feliç? Vaig rebre bones cartes i no les he jugades malament. Estava convençut d'anar guanyant fins que he vist que m'havia errat de taula. Aquí es juga a un altre joc i amb altres regles. Amb una escala de color volia emportar-me una partida del set i mig."

Tenim un nom

Vicenç Villatoro

-

Natura quasi morta

Carme Riera

“El soroll que fa el pany en encaixar-se amb el marc és veritablement inconfusible.”

Córrer per ser feliç

Arcadi Alibés

"Normalment, els corredors que menys descansen són els que més es lesionen."